Dolmen del Camp del Vent
Miguel Giribets
Josep Mª Pàmies

Dolmen del Camp del Vent

Al Camp del Vent, una estructura rocosa té tota l'aparença d'un dolmen. Està formada per una gran llosa, amb un pes de tones, que descansa sobre unes roques laterals. En una d'aquestes roques que fan de murs s'han fet alguns treballs de reforç en temps recents per donar-li major estabilitat, ja que s'ha usat com caseta de pagès fins fa pocs anys.

Està orientada al Nord, sent la seva altura de 1,50 metres aproximadament i la profunditat interior de 2 metres aproximadament. El nivell energètic és molt baix, 3.000 UBV, que és el que correspon a les zones d'enterrament, ja que la finalitat del dolmen és servir de sepultura.

A pocs metres, en una altra roca, s'ha tret intencionadament tota una làmina de pedra. Això passa quan, estant la roca amb pintures rupestres, algú les arrenca del lloc i se les emporta.

El dolmen

El megalitisme

En el Neolític les comunitats humanes es fan sedentàries. Aquest fenomen es consolida a Catalunya entre el 4.300 i el 3.100 a.n.e., durant aproximadament mil anys. L'home es fa agricultor i ramader; cada vegada l'economia basada en la caça d'animals salvatges i en la recol·lecció de plantes silvestres té menys pes en el conjunt de les activitats dels éssers humans. La fabricació de ceràmica i la poliment de les pedres són elements tècnics dels nous grups socials.

Sorgeixen els primers llogarets estables en zones on l'agricultura es desenvolupa amb més facilitat i amb accés a l'aigua. En l'anomenada Edat del Bronze, es consolida una aristocràcia tribal que té una posició social i de riquesa superior a la resta dels membres de la tribu. 

Les idees religioses canvien. Ara les creences es centren en la fertilitat de la terra i dels animals, personificada en la Mare Terra.

Interior del dolmen

-> El megalitisme és un fenómen autòcton de les cultures de cada zona

Es coneix com megalitisme al fenomen cultural que es dóna a la Mediterrània Occidental i a l'Europa Atlàntica en el Neolític i fins a l'Edat del Bronze (aproximadament entre el 4.800 i el 1.300 a.n.e.). En aquesta àrea geogràfica es va realitzar una important activitat comercial, sobretot quan les societats van començar a usar el metall i necessitaven la matèria primera per a la seva fabricació. Aquesta activitat econòmica va venir acompanyada de la difusió cultural (idees religioses, formes d'enterrament, ceràmica campaniforme en el II Mil·lenni a.n.e., art ...). És la primera arquitectura monumental en la Història de la Humanitat, és a dir, la primera vegada que l'home realitza una construcció amb criteris arquitectònics i amb aspiració de perdurar en el temps.

Els enterraments són múltiples, entenent per això 'successius', en un nombre que pot anar d'una dotzena a un centenar d'individus. Aquestes tombes són pròpies dels membres de l'aristocràcia tribal, indicant un element de diferenciació social. Constitueixen el panteó d'un clan determinat de la tribu. 

Datació: hi ha mostres de construccions megalítiques a 4.000 a.n.e., en ple Neolític. A Catalunya es coneixen sepulcres de corredor cap al 3.700 a.n.e., contemporanis dels sepulcres de fossa. Es mantindran durant el Calcolític i en alguns casos es reutilitzaran en l'anomenada Edat del Bronze. El megalitisme arribarà a Catalunya, doncs, fins al 1300 a.n.e., abastant un període d'uns 2.500 anys.

El territori que va a banda i banda dels Pirineus presenta una gran unitat tipològica: País Basc, Navarra, Aragó, Catalunya i el sud de França.

Els altres dos focus importants de cultura dels megalits a la Península són: la desembocadura del Tajo a Portugal i al SE d'Espanya (Almeria). Hi ha teories que sostenen que aquestes zones són l'origen del megalitisme que es va estendre per Europa.

El megalitisme és un fenomen autòcton, propi de l'evolució de les societats de cada lloc; anteriorment es creia erròniament que el megalitisme tenia el seu origen en les civilitzacions orientals (els colons de l'Egeu), que implantarien aquesta cultura en l'Occident europeu. Les formes de les construccions són molt variades, per la qual cosa cal parlar més que de 'megalitisme' d'una 'cultura dels megàlits'.

Mapa del megalitisme europeu

-> El megalitisme: la roca dona un caracter atemporal a la mort

Es tria la roca com habitacle dels morts buscant aixecar una obra sòlida, que venç el pas del temps, o, més exactament, aliena a l'esdevenir temporal.

La vida de l'home segueix el cicle dels vegetals i dels animals. És perible. Però la mort obre el pas a l'eternitat: és el retorn al si de la Mare Terra i, igual que les llavors, ens permet neixer a una nova vida.

El megalitisme suposa una comunitat ritual amb els avantpassats i amb la idea de la vida després de la mort. La roca és la casa de l'ànima del difunt; a la tomba estan enterrades un seguit de persones que pertanyen al mateix llinatge, de manera que el record d'aquest clan perdurarà al llarg del temps. Són monuments eterns i indestructibles. El difunt, com la roca, romandrà en ella indefinidament.

El culte als morts hauria d'anar acompanyat de diverses cerimònies, com processons, danses i sacrificis.

-> El megalitisme: l’home es relaciona amb la terra

El dolmen és un instrument de delimitació territorial, ja que constitueix un indicador que en el territori on s'ubica 'resideix' una tribu o grup social determinat que controla aquests camps. Alhora, simbolitza l'íntima relació entre l'home i la terra que conrea, doncs s'enterra als avantpassats a la zona on es practica l'agricultura i que és la font de vida per al col·lectiu humà.

Les persones enterrades tenen una funció positiva sobre els camps i els éssers vius que envolten la tomba. El mort queda 'fixat' a la terra i pot influir sobre ella fertilitzant-la. La fecunditat dels homes, dels animals i de les plantes queda garantida. Al mort se li assimila a la llavor de les plantes, que torna al si de la Mare Terra per poder renéixer i donar nova vida. Però, a més, això té lloc entre grans pedres, el que el converteix en un esdeveniment etern i indestructible.