Megalitisme a l'Aleixar
Miguel Giribets









L'enterrament neolític del Mas de L'Anguera




Al Mas de l'Anguera trobem aquest enterrament neolític. Es pot datar entre el 3.700 a.n.e. i el 1.700 a.n.e. Presenta les característiques següents:

* El nucli de l'enterrament està format per dos grans roques recolzades l'una sobre l'altra formant una "V" invertida. Les dimensions de les roques són aproximadament d'1, 5 m

* a l'interior de les dues roques apareix una petita pedra triangular que calça el conjunt de manera que li dóna estabilitat

* per davant de les dues pedres en "V" invertida s'obre un muret de pedres disposat de tal manera que el conjunt de l'enterrament forma una el·lipse. Cal dir que l'el·lipse és una figura geomètrica que s'empra des de la Prehistòria però que no es troba amb facilitat en la Naturalesa. Aquesta tomba, doncs, segueix un criteri conceptual, obeint a un sistema de creences determinat, i cal recordar que l'òrbita dels astres en el cel és el·líptica.

* les dimensions dels diàmetres de l'el·lipse són de 2 i 4 metres, aproximadament

* per afavorir la forma el·líptica del conjunt, s'han arrodonit les vores de les dues roques centrals



L'element central de l'enterrament són dues roques en forma de "V" invertida. Aquest és l'enterrament megalític més meridional de Catalunya.


* per darrere de les dues pedres en "V" invertida trobem altres dues més petites. La seva funció ens és desconeguda: altar d'ofrenes, accés a la part superior de la tomba ...

* al costat dels ossos del cadàver o cadàvers es col.locaven peces de ceràmica i objectes personals de pedra i / o os. No queda res d'això; tan sols hem trobat una petit tros de ceràmica, que els experts de la URV han datat al Neolític o començaments de l'Edat del Bronze.


Els canvis en el Neolitic


En el Neolític les comunitats humanes es fan sedentàries. Aquest fenomen es consolida a Catalunya entre el 4.300 i el 3.100 a.n.e., durant aproximadament mil anys. L'home es fa agricultor i ramader; cada vegada l'economia basada en la caça d'animals salvatges i en la recol·lecció de plantes silvestres té menys pes en el conjunt de les activitats dels éssers humans. La fabricació de ceràmica i la pulimentació de les pedres són elements tècnics dels nous grups socials.

Sorgeixen els primers poblats estables en zones on l'agricultura es desenvolupa amb més facilitat i en zones amb accés a l'aigua. Es va abandonant a poc a poc l'hàbitat en coves. Aquestes comunitats tribals aniran augmentant en grandària a mesura que l'economia millori i aniran accentuant la seva complexitat social. Finalment, en l'anomenada Edat del Bronze, sorgeix una aristocràcia que és la detentora dels mitjans de producció i que té una posició social i de riquesa superior a la resta. A causa que els poblats estan construïts en materials peribles (cabanes de fusta, argila i arbustos), és pràcticament impossible trobar restes dels llocs d'habitació.

Com les espècies que es domestiquen (cabra, ovella entre els animals; blat i ordi entre les plantes) no són originàries d'Europa, cal suposar la seva procedència d'Orient, des d'on s'estendria la cultura neolítica. En el cas de Catalunya, les noves formes de vida i d'explotació econòmica ens arribarien a través de l'actual sud de França.



A l'interior, una pedra en forma triangular dona estabilitat a la construcció



Les idees religioses canvien. Ara les creences giren entorn de la fertilitat de la terra i dels animals, personificada en la Mare Terra.

A Catalunya són característics els 'sepulcres de fossa'. Són enterraments en fosses excavades a terra que contenen com a aixovar adorns personals de l'inhumat: comptes de collaret, braçalets, penjolls, punxons d'os, fulles de sílex, destrals ..., encara que moltes vegades van acompanyats de recipients ceràmics que se suposa contenien ofrenes. També és habitual trobar ocre que, pel seu color vermell, s'associa a la sang que el mort necessita per renéixer en el si de la Mare Terra. La major concentració d'aquestes tombes s'han trobat a les conques dels rius Ebre, Segre, Ter i Llobregat. Les més simples són fosses excavades sense cap protecció (només lloses cobrint les parets de la fossa), cobertes per un túmul de pedres amuntegades; les més complexes es protegeixen amb lloses i en aquests casos es pot parlar de cistes. En alguns casos, la sepultura té una 'galeria' d'accés i l'entrada apareix tapada amb una llosa vertical. És tot un procés evolutiu dels enterraments, des de construccions més senzilles sense protecció de lloses a altres amb una estructura d'accés.




Expansió del Neolític


També és característic l'agrupació de diversos enterraments formant necròpolis, el que ens indica que el grup tribal està més assentat en el seu territori i que, fins i tot, la seva necròpolis és un senyal d'identitat que els lliga a unes zones determinades, segurament a través d'un sistema de creences que relacionaria als avantpassats amb el territori.

Es tracta habitualment d'enterraments individuals, tot i que en algun cas han aparegut les restes de dues persones. La posició del cadàver és en decúbit supí amb braços i cames flexionades: recorden la posició del fetus al ventre de la mare, ja que la mort representava el renaixement de la persona al si de la Mare Terra. L'orientació del cos sol ser NE-SO, amb el cap al NE.




Vista general des de dalt de les dues roques. S'aprecia el muret de pedres.




El megalitisme és un fenomen autòcton de les cultures de cada zona

En el megalitisme els enterraments estan coberts per túmuls de terra i / o pedres. La construcció consta de grans pedres amb una coberta generalment adintelada i formant diversos tipus: dòlmens amb càmeres rectangulars o poligonals, sepulcres de corredor i càmeres sense corredor diferenciat.

Els enterraments són múltiples, entenent per això 'successius', en un nombre que va d'una dotzena a un centenar d'individus. Aquestes tombes són pròpies dels membres de l'aristocràcia tribal, indicant un element de diferenciació social. Ens estan indicant la importància de les relacions de parentiu entre els membres de l'aristocràcia tribal, amb l'objecte de consolidar la seva dominació sobre la resta dels membres de la tribu.

Datació: hi ha mostres de construccions megalítiques al 4.000 a.n.e., en ple Neolític. A Catalunya es coneixen sepulcres de corredor cap al 3.700 a.n.e., contemporanis dels sepulcres de fossa. Es mantindran durant el Calcolític i en alguns casos es reutilitzaran en l'anomenada Edat del Bronze. El megalitisme arribarà a Catalunya, doncs, fins al 1800-1700 a.n.e., incloent-hi, doncs, un període d'uns 2.000 anys.



Peça de ceràmica trobada a l'enterrament. Data del neolític o començaments de l'Edat del Bronze.


Hi ha una clara connexió entre Catalunya i els territoris a l'altra banda dels Pirineus orientals. Els altres dos focus importants de cultura dels megàlits a la Península són: la desembocadura del Tajo a Portugal i al SE de la Península (Almeria).

El megalitisme és un fenomen autòcton, propi de l'evolució de les societats de cada lloc; anteriorment es creia erròniament que el megalitisme tenia el seu origen en les civilitzacions orientals (els colons de l'Egeu), que implantarien aquesta cultura en l'Occident europeu. Les formes de les construccions són molt variades, de manera que cal parlar més que de 'megalitisme' d'una 'cultura dels megàlits'.

Al sud del Llobregat es coneixen poques mostres de megalitisme, així com en terres de Lleida, exceptuant la zona pirinenca. Es tracta de construccions senzilles (com és el cas de l'Aleixar), altres vegades són cistes amb un gran túmul (de les que en l'Aleixar hem trobat diverses mostres), arribant fins dòlmens, sepulcres de corredor i galeries cobertes o ' galeries catalanes '. Aquestes últimes poden tenir una longitud que va dels 3-5 m als 10 m.




Vista frontal de les dues roques



El megalitisme: la roca dóna un carácter atemporal a la mort

Contrasta el fet que els habitatges es edifiquessin amb materials de què amb prou feines ens han quedat rastre, mentre que les tombes es fessin en pedra, de manera que per a nosaltres són els testimonis més clars d'aquesta època. Sembla ser que es tria a la roca com habitacle dels morts buscant aixecar una obra sòlida, que venç el pas del temps, o, més exactament, aliena a l'esdevenir temporal.

La vida de l'home segueix el cicle dels vegetals i dels animals. És perible. Però la mort obre el pas a l'eternitat: és el retorn al si de la Mare Terra i, igual que les llavors, ens permet néixer a una nova vida.

El megalitisme suposa una comunitat ritual amb els avantpassats i amb la idea de la vida després de la mort. La roca és la casa de l'ànima del difunt; a la tomba estan enterrades un seguit de persones que pertanyen al mateix llinatge, de manera que el record del mateix perdura al llarg del temps. Són monuments eterns i indestructibles. El difunt, com la roca, romandrà en ella indefinidament.

El culte als morts hauria d'anar acompanyat de diverses cerimònies, com processons, danses i sacrifices.



Les diferents parts de l'enterrement.





Àrees culturals a la Península Ibèrica durant el Neolític i començaments de l'Edat del Bronze






No hay comentarios:

Publicar un comentario