L'Aleixar dins el mon de l'Islam.
Josep Pàmies i Miguel Giribets

Els  nuclis de població àrabs

Estructura del lloc

P. Balañà ens diu referent a l’estructura militar  que “també és segur  que els musulmans van aprofitar pràcticament totes les torres de tradició romana i les que procedien d’època ibero-cartaginesa.” (pag. 67). Probablement trobarem restes...

Ara, analitzem quina descripció ens dóna sobre les construccions camperoles-militars. Diu: “La seva  configuració essencial era d’unes 4/6 has i constituïa tres nuclis situats en altitud descendent.  El primer refugi suprem del castell, en un cimal d’una elevació de terreny (la Plaça, p. ex.), el segon recinte en un esglaó inferior, envoltava el primer i contenia un recinte emmurallat. El tercer sector, a la part més baixa, constituïa la població pròpiament dita, amb edificacions que seguien les corbes de nivell... sovint s’hi descobreixen restes de molins i, lògicament els habitants d’aquesta  zona inferior tenien prop els camps de conreu.” Algunes d’aquestes asseveracions les veurem tot seguit analitzant en primer lloc casc antic de l’Aleixar i veurem que aquest  té uns 45.000 m2, d’extensió incloent-hi la zona d’aigües i molins.

Carrers i cases

L’autor ens diu (referint-se a Lleida) que la ciutat tenia una xarxa de clavegueram que es corresponia “a un traçat de carrers estrets – de set peus d’amplada, segons la norma del profeta per a Medina- i regulars...”. Emprant la mesura del peu romà (29,57 cm.) ens donarien uns carrers de 2,0678 mts. d’ample, i que la vida privada s’estructurava a l’entorn d’un pati central de les cases (pag. 66). 

 Hem d’entendre i/o suposar que aquestes cases eren les de les famílies benestants, ja que més en endavant i al referir-se a “La unitat de l’habitatge rural”  amb les seves “golfes i alcoves”, aquesta tenia una superfície mitjana  inferior al cinquanta metres quadrats i de dos pisos d’alçada. La planta inferior era normalment destinada als animals, cuina i rebost i al damunt hi vivien les persones i si emmagatzemava el gra (pàg. 82). “La unitat de l’habitatge rural, la casa pagesívola, que havia deixat una empremta important en el lèxic usual català (golfes, alcoves, etc.), tenia una superfície mitjana inferior als cinquanta metres quadrats i dos pisos d’alçada- La inferior era reservada generalment pels animals, la cuina i el rebost. Al damunt, hi vivien les persones i s’emmagatzemava el gra. A Miravet (...) s’ha pogut demostrar que la casa rectangular més senzilla, unifamiliar, té els seus orígens en l’anomenat taddart o casa bereber marroquina, que destaca pel seu terrat pla o poc inclinat” (Balañà P., L’Islam a Catalunya, Editor Rafael Dalmau). Tan de les unes com de les altres, l’Aleixar encara en gaudeix. Unes –les grans- s’han  fraccionat parcialment i de les petites algunes s’han eixamplat.

Proposem tot seguit un estudi sobre la casa àrab a partir del que el centre acadèmic CEAC deia dins l’apartat d’arquitectura (llib 35. Pàg. 1314 en el Curs Delineant General) al estudiar l’art àrab:

La casa àrab

Una de les característiques de l’arquitectura àrab és la senzillesa exterior en oposició al bigarrament de la ornamentació interior.

En la vivenda àrab, la peça més important és el pati, que s’utilitza per a rebre visites i treballar. El pati existeix inclús en les cases més modestes...

La casa es distribueix (veieu figura 33) en:

A)    Pòrtic

B)    Pati, de vegades amb un estanc central, macetes i plantes.

C)    “Mandarah” o habitació situada al fons del pati, decorada amb gran riquesa i amb sortidor d’aigua. Serveix, al igual que el pati, per a rebre visites.

D)    Peces secundàries, cuina , forn, etc.

E)    Sala i habitacions per a forasters.

Planta de casa àrab (CEAC)

Seguint amb CEAC, veurem com l’arquitectura no sempre  és igual dins el mon islàmic. Hi ha dos estils diferencials que tot seguit analitzem:

Estil Bizantí. Es caracteritza a grans trets per:

a)    Utilització en la construcció de la pedra

b)    Utilitzen els arc de ferradura, els superposats i l’arc de 3 i 5 lòbuls.

c)     Aprofitament de tots el capitells de l’època visigoda i romana - decadent.

Estil àrab Maurità. Conegut amb el nom d’almohade, d’estil de transició -segles XI al XIII-, té com a trets més característics.

A)    Substitució de la pedra per la rajola en la construcció

B)    Aparició de l’arc d’ogiva rebaixat.

Omeies i iemenites, son substituïts per magrebins, tunisians, mauritans, i a les obres hi apareix la rajola. 

Altres trets d'identitat àrabs

Si observem veurem com en totes aquestes construccions, les filades de pedra passen de pla, i en les torres de guaita, aquests filades són cercles de pedra.

Unes mostres de llocs ben diferents:

Girona, els banys àrabs

Sant Feliu de Guixols, torre de guaita

Granada, la Alhambra

Castell de Cañete, Conca

Observem una constant: les anivellacions de pedra, fetes amb filades planes i transversals.

VEIEM TOT  SEGUIT UNES FOTOS DE L’ALEIXAR

L'Aleixar, carrer Mitjà

L'Aleixar, restes de la muralla nord

També hi trobem restes d’estil Bizantí (absents de rajola) en murs del Camí de Castellvell, murs de la Ràpita i d’altres en cases en la seva base (cal Cercós) en el carrer del  Forn.

De l’estil Maurità, en tronem restes als carrers de l’Aigua i el del Forn

ANEM ESBRINANT.....

I començarem pels molins i zones agrícoles.

El pa ha estat l'aliment bàsic durant molts segles. Al segle XIII ja estan documentats diversos molins fariners. Un pergamí de 1314 recull també aquesta realitat. En 1569 està documentat el Molí de la Roca, un dels més importants. Va arribar a haver fins a set molins fariners al terme. Els molins podien ser d'aigua, de sang (tracció animal) o de vent. Sabem que els molins de vent van ser introduïts pels musulmans al segle X al Camp de Tarragona.

En la TOMPONÍMIA DE L’ALEIXAR I DELS SEU TERME (Albert Manent) ens parla de fins a set molins ubicats en el terme de l’Aleixar; avui pocs en resten en peu. Dos són els que tenim més propers. Parlem del Molí del Fernando i del Molí del Grau. Els dos a tocar a les parets del poble per la part Est i al costat de la riera Mussara.

Molí del Grau

Molí del Grau, filades planes de pedra, de construcció àrab

Molí del Fernando, avui allotjament rural, conserva la bassa del molí

Seguint l’obra de l’autor veurem com aquests molins  també, recullen i emmagatzemen l’aigua de les Rieres Mussara i de la Vila, compartint des de temps immemorials el seu cabal amb comunitat de regants de l’Horta de la Bassa Nova.

Més avall, a mig camí de Maspujols seguin els curs de la Riera de la Mussara, hi trobarem el Molí de la Roca. Una edificació en runes que ens mostra un passat força interessant, probablement més enllà de la dominació àrab. Al seu costat, una finca identificada com “això el paraire”, ens fà referència a “persona dedicada a l’art de la llana des del rentat fins al perxat” (dic. IEC).

Molí de la Roca

Molí de la Roca, l'antiga bassa avi parada d'avellaners

Veiem doncs, com les peces del trencaclosques comencen a encaixar.