L'Aleixar dins el mon de l'Islam

La influència àrab al Baix Camp

Pere Balañà i Abadia

Editat a 'L’Aleixar 8é centenari 1184-1984. Recull d’activitats'

(…) No és gaire freqüent, en terres catalanes, de parlar d’un tema tan específic com és la influència islàmica a les nostres contrades. Més aviat les institucions “oficials” no se senten especialment atretes per una qüestió que pot pertocar les seves arrels aràbigues, rebutjades aneu a saber per quines raons estranyes! Aquest no ha estat el cas de l’Aleixar (...) on, des de el primer moment, tothom ha comprés y acceptat que el poble té una ascendència sarraïna, i ningú se’n fa creus. Personalment, aquesta postura m’agrada molt atès que, a la major part de la Catalunya Nova, despectivament, quan d’alguna cosa no se’n pot donar una raó històrica convincent, hom conclou que “Això es cosa dels moros!” Aquí i ara, em fa tot l’efecte que no succeeix això darrer.

(...) Per començar, em centraré sobretot en el cas del poble i de la comarca. Amb il.lusió, per al Baix Camp, he preparat un mapa (el trobareu més endavant), inèdit fins ara, que em donarà peu per a parlar de la importància estratègica del Baix Camp durant la dominació islàmica de Catalunya. Tanmateix, abans d’explicar aquest mapa (...) hauria de parla un xic de la situació general dels musulmans a Catalunya: quan hi van arribar, com varen establir-s’hi, quin tipus de pobladors van venir, quina mena d’economia van dur a terme, quin caràcter va tenir la seva administració; en resum, haig de plantejar prèviament tota una munió de temes realment complicats.

Començaré per la cronologia dels fets, que tal vegada sigui a hores d’ara l’aspecte més ben conegut.

Vies de comunicació (fortificació) islàmiques a la Catalunya Nova, segles VIII-XII. Font: Pere Balañà, La influència àrab al Baix Camp

(...) Avui sabem amb precisió que Catalunya, i sobretot l’eix Lleida-Tortosa-Barcelona-Girona, foren conquerits efectivament vers l’any 714 com a màxim, o sigui, gairebé immediatament després de l’arribada dels musulmans a la península ibèrica. Sembla que les hosts depenents de Musà ibn Nusayr (de qui ve l’expressió “el moro Mussa”) havien arribar a Barcelona ja l’any 714, segons es dedueix d’una crònica molt antiga, l’anomenada “Crònica mossàrab del 754”, que només explica els fets esdevinguts entre la data de l’aribada dels invasors (710) y l’any 754 i que, per tant, es tracta d’una crònica força fiable per la proximitat temporal als fets que narra. Aixì, en definitiva, una idea que podem admetre com a fixada des d’ara és que Catalunya fou sotmesa vers l’any 714 com a màxim.

Ara, basabt.me ne el mapa, explicaré com van arribar els àrabs al nostre país. És evident que ells van seguir un itinerari preexistent, que no van inventar-se de nous, perquè les vies principals de comunicació ja havien estat establertes pels romans, genis de l’estratègia militar que havien traçat un mínim de 32 vies bàsiques, perfectament conegudes gràcies a diversos documents. Tal vegada la via més important era l’anomenada “Via Augusta”, que entrava a la península per Coll de Pertús, baixava per Barcelona i Tarragona cap a Cartagena, des d’on es desviava a les terres interiors i desembocava a Càdis. Aquesta vies permetia als roman dominar quasi total la península.

Aquesta via era la principal, però al seu costat n’hi havia una altra que des de les terres litorals catalanes enfilava capa a l’interior de la meseta, i és la via que més ens interessa ara i aquí perquè, desviant-se a Tarragona de la Via Augusta, passava per Valls, pel Coll de la Riba, per Vilaverd (...), també passava per Montblanc i per Vimbodí –poble clarament islàmic, talment com Vinaixa-, per Les Borges (“les torres”) Blanques (Les Borges del Camp són, doncs, les “torres” del Camp), per Juneda y arribava a Lleida. Des d’aquesta ciutat, desviant-se del traçat de les carreteres actuals, la via romana ascendia cap a Osca, des d’on enllaçava amb Saragossa d’una banda i amb Pamplona d’un altra.

Doncs bé, per entendre’ns, els musulmans seguiren el camí invers: procedents del sud, des de Toledo anaren a Saragossa, Osca i Lleida. Ocuparen Catalunya, per tant, tot seguint la via Lleida-Tarragona-Pirineus. No es tractava d’un exèrcit massa nombrós i no pretenien d’establir aleshores assentaments de població: allò que convenia era vèncer els cabdills gots (o pactar amb ells).

(...) Si retornem a la interpretació del mapa, la via romana de Lleida a Tarragona, és a dir, l’itinerari 1ª, ja és esmentat en el text llatí antic dit “itinerari d’Antoni”, on consta amb el número XXXII. Tenia una variant en funció del perill que pogués haver-hi al voltant del riu Francolí. Si aquest era dominar per l’enemic, el camí aleshores es desviava per Alcover i Reus. Cal comprendre que en aquell temps els rius feien la funció de fronteres naturals possiblement amb més intensitat que els sistemes muntanyencs.

Què passà amb l’Aleixar? Perquè els musulmans havien sobrepassat Tarragona, Barcelona i Girona, però els territoris situats entre Tarragona i Tortosa no devien ser conquerits en aquesta primera expedició de 713-714. Mussà ibn Nusayr i el seu lloctinent Tariq ibn Ziyad foren cridats pel califa de Damasc a fi de que restessin comptes dels seus fets (715) i sembla que fou el governador que exercí entre els anys 716 i 718 qui va sotmetre el territori de l’actual Baix Camp. Segurament el poble de l’Aleixar encara no existia llavors, atès que el seu naixement implicava unes certes condicions de seguretat i de tranquil·litat.

Per això hem de preguntar-nos: què necessiten els musulmans per a començar a establir-se pacíficament a les terres que han anat conquerint? Doncs necessiten fronteres estables i pau; la població no ocupa les terres frontereres si  no sap que hom ha establert unes determinades guarnicions que els protegiran. O sia, que fins que no ha nascut una xarxa de fortificacions, no comencen a produir-se els establiments de poblacions de fundació islàmica. Pel que pertoca a l’Aleixar, quina devia ser la fortalesa que protegia el poble, que assegurava la seva tranquil·litat i permetia de començar les tasques de producció econòmica? No tinc cap mena de dubte a creure que, segons que ens mostra el mapa, devia ser el castell de Siurana. Aquest, degut a la seva situació estratègica (si us fixeu, podeu comprovar que és molt ben protegit per tres elements orogràfics naturalment encimbellats: les serres de Prades, del Montsant i de La Mussara), esdevenia d’accés molt difícil la qual característica, a més, explica perquè fou el darrer reducte islàmic (fou conquerit l’any 1153) en terres catalanes. Ramon Berenguer IV va haver d’enviar-hi quatre exercits distints per tal que, seguint quatre vies de penetració diferents, poguessin arribar al cim del castell.

Per això podem pensar que Siurana fou el nucli del qual hom va a començar a fer dependre tot un reguitzell de fundacions de tipus agrari i ramader que van poblar el territori. I també que, en aquest cas, tot seguit aparegué un indret estratègic vinculat a l’Aleixar, el Colll de l’Alforja. Aquí els musulmans hi erigiren un castell més reduït o una torre de guaita de  la qual, alhora, van dependre una munió de petites localitats. Jo crec que l’Aleixar n’era una i, al meu entendre, el procés de naixement del poble deu respondre històricament a les fites que acabo de col·locar, aproximadament.

Ara hauríem d’intentar esbrinar el moment cronològic de la fundació del poble. I en aquest sentit, simbòlicament, trobo perfecte que hàgiu volgut celebrar el VIIIé centenari de la fundació del poble tot basant-vos en existència documental sobre la repoblació de l’Aleixar el 1184. Però jo haig de donar-vos entenent que el lloc ja existia, a part que, com ja vaig comentar en un article, conservem documents que parlen de la població que daten ja de l’any 1158.  En el camp de la història parlem quan intentem de limitar un fet històric poc precís cronològicament, d’un terme post quam (“després de...”) i d’un límit ante quem (“abans de...”) entre els quals aquell esdeveniment ha d’haver transcorregut. Quant al naixement de l’Aleixar, el terme post quam, al meu parer, ha d’ésser segurament posterior a l’any 756, perquè es en aquesta data quan l’emir Abd al-Rahman I assoleix la unitat política d’Al Andalus tot instal·lant-hi una pau que devia favorejar l’assentament de musulmans immigrats. A més, sabem que pels volts de l’any 740 es produí una rebel·lió berber (i no hi ha cap mena de dubte que els musulmans establerts a les terres catalanes foren majoritàriament d’aquest grup ètnic), amb què una gran part dels revoltats decidiren de retornar a la seva llar africana.

Aleshores, suposant amb una relativa certesa, que ve donada fins i tot per l’ètim del nom del poble, que aquest fou fundat pels berbers, podem creure que l’Aleixar va erigir-se en població concentrada entre la segona meitat del segle VIII y el primer terç del segle XII, moment de notable allau nord-africà coincident amb el moviment almoràvit. L’Aleixar, nom que significa un hàbitat concentrat en què les cabanes predominen sobre les tendes i les cases construïdes, i en què hom practica sobretot la ramaderia, a pesar de ser un topònim aràbic fa referència a la forma típica de les comunitats ramaderes berbers, on les cabres i els béns substitueixen els camells dels nòmades àrabs. En definitiva, doncs, l’Aleixar sorgí com un aduar aixecat per pobladors berbers en un moment indeterminat situat entre les dates extremes que he assenyalat abans.

(...) Les Haymes berbers: Aquesta mena de tendes són emprades pels berbers ramaders nòmades del nord d’Africa, els quals les traslladen en funció de les necessitats dels pasturatges. Històricament, a l’Aleixar els berbers s’hi van instal·lar definitivament, per la qual cosa, al costat de cabanes de fang molt primitives devia haver-hi també construccions més sòlides, arrenglades al llarg d’un cercle que servia per a tancar el bestiar. Amb aquest hom practicava la transhumància seguint unes carrerades ancestrals, que menaven cap a les pastures d’estiu, localitzades vers la Vall d’Aran, l’àrea del Montsec i les valls d’Andorra i de la Cerdanya. I, encara que la conquesta de Barcelona l’any 801 posà en mans cristianes el territori de la Catalunya Vella, la transhumància berber en direcció als Pirineus devia prosseguir fins ben entrat el segle XI.

Tanmateix, tant els cristians com els musulmans, arran de la represa de Girona (785) i de Barcelona (801), van tenir molt d’interès a fixar clarament les fronteres o “marques” que delimitaven llurs respectius territoris. Quan la frontera s’estabilitza, aproximadament al segle IX, per tant, és quan la possibilitat de pobles com l’Aleixar assoleixen més garanties de persistència. D’altra banda, des de l’òptica islàmica, també tenim documentada una notable berberització en temps del Califat de Còrdova (segle X), afavorida pel reclutament de les milícies sarraïnes duta a terme per al-Mansur i els líders que van succeir-lo.

Aixì, i per enllestir aquest primer punt concret sobre la cronologia de l’Aleixar, jo gosaria dir que el 1984 celebrem el VIIIé centenari de la seva “Repoblació”, però que la fundació real del poble podria datar-se amb més precisió entre el darrer quart del segle X  i el final del XI, o sia, entre el 975 y el 1100, més o menys. Els berbers que (...) s’establiren a l’Aleixar vivint de la ramaderia, permeten parlar, doncs, amb moltes probabilitats d’encert, d’un l’Aleixar pràcticament mil·lenari.

Un cop assentats en aquest indret, els habitants es beneficiaren de la situació estratègica i ben protegida de l’entorn. En efecte, si observeu novament el mapa annex, veureu que, ultra la via ja comentada Lleida-Tarragona pel coll de la Riba, també ja d’època romana, coneixem l’existència d’una variant que passava per Riudecols, el Coll de la Teixeta i Falset. Un cop aquí, en temps de molt perill i poca pressa no costa gens d’admetre que la via fluvial de l’Ebre i del Segre també conduïa de Tarragona a Lleida. Però un itinerari documentat igualment, que de Falset, per Gratallops, Cabassers, Margalef, El Vilosell i l’Albi, arribava a Lleida tot unint-se al camí principal, devia ser molt usat pels musulmans, atès que la major part dels topònims que hi apareixen són aràbics i, a més, tenint en compte que seguint aquest camí s’estalviaven les dificultats orogràfiques del Montsant i de la serra de Prades, aleshores tornem a comprovar la situació privilegiada de l’Aleixar, al bell mig del sistema defensiu i de comunicacions.

(...) Al quadre que determinen Tarragona, Montblanc, l’enllaç dels dos itineraris a l’alçada de l’Albi o Vinaixa, i Falset, fou un espai privilegiat en temps islàmics. Els camins eren segurs perquè s’havien erigit talaies i castells. L’espai interior restava tranquil i favorejava el desenvolupament de les activitats econòmiques. L’Aleixar, dins de la zona definida suara, va gaudir de prosperitat i seguretat. La seva reconquesta tardana, propera a la de Siurana (1153), ens ho confirma a bastament, a manca d’una documentació que no ens ha pervingut per diverses raons.

(...) Voldria destacar l’herència que els musulmans van deixar al Camp de Tarragona en relació , sobretot, a la vida econòmica. No hi ha dubte que alguns pràctiques ramaderes, la institució del mostassaf, alguns costums referents a la celebració dels mercats, etc., són un llegat d’aquests pobladors dels quals, al menys en part, encara som descendents.