Els jueus a la Península Ibèrica. El cas de l'Aleixar
Miguel Giribets

Els jueus a al-Andalus

Tenim poques notícies de les comunitats jueves en els segles VIII i IX, però les cròniques augmenten a partir de la dissolució del Califat de Còrdova.

En termes generals, podem dir que els jueus són respectats sota el domini musulmà fins a l'arribada dels almoràvits en 1086. És el període de l'emirat (756-912), el Califat de Còrdova (912-1031) i les primeres fases dels regnes de Taifes. "Els musulmans consideraven que els cristians i els jueus eren, com ells," gent del Llibre", és a dir, lectors de la Bíblia; per la seva condició de fills d'Abraham i monoteistes, cristians i jueus mereixien, doncs, un tracte especial, el qual venia definit en la "dhimma". "Dihmma" és la paraula àrab que significa alhora garantia, llei, protecció i contracte. L'Alcorà i la tradició (sunna), en referir-se a la gent del Llibre, prohibeixen que s’els converteixi a la força i recomana que s’els autoritzi a viure entre els musulmans i fins i tot practicar la seva fe. Els "protegits" -és a dir, els que vénen a ser "dhimmis" - estan sotmesos a impostos particulars, han de portar vestits, barrets, cavalcadures i fins a noms diferents dels musulmans, però, en contrapartida, s’els garanteix la vida, la llibertat de culte i la propietat dels seus béns; a més, com a grup social, els "dhimmis" disposen d'una autonomia bastant àmplia: tenen el seus propis caps, els seus tribunals que jutgen d'acord amb les seves lleis i costums; només es acudien a tribunals musulmans si es jutjaven delictes que no contemplava la llei jueva; les funcions militars estaven prohibides als no-musulmans i, per descomptat, l'exercici del poder polític, però no ho estaven les funcions administratives que, a Síria i a Egipte, eren exercides gairebé íntegrament per cristians i jueus. En breus paraules, es tolerava als jueus -i als cristians- i fins i tot s’els garantia la seguretat personal i el desenvolupament d'una activitat professional per tal que no disposessin d'autoritat sobre els creients. "(Joseph Perez, Los judíos de España, ed. Marcia Pons Història).

No tot van ser bones relacions en els primers anys de la dominació musulmana. Als pocs anys de la invasió, a l'actual Catalunya es va produir la primera reacció dels jueus contra els impostos abusius dels musulmans. Dirigia la rebel·lió Kaula al-Yahudi, amb tropes jueves que havien ajudat els musulmans a la batalla de Guadalete (711); Kaula es va fer fort a la zona que va del Segre a l'Ebre. Va ser derrotat i executat en el 718.

La invasió musulmana va suposar un periode de convivència de més de 300 anys, fins la crisi del Califat i l'arribada dels almoràvids

Quan els cristians vàren conquerir Toledo (1085), els emirs dels regnes de Taifes cridaren en la seva ajuda als almoràvits primer (1086-1145) i als almohades més tard (1146-1212); en tots dos casos, es tracta de musulmans del nord d'Àfrica que predicaven la volta a les "arrels" de l'Islam i la puresa de costums; en conseqüència, s'oposaven fermament a la corrupció i la relaxada vida religiosa dels emirs de Taifes. Amb anterioritat, a mesura que creix la intolerància en al-Andalus i es desferma la guerra berberisca a Còrdova des del 1009 -tot això com a símptomes de la crisi de l’Estat musulmà i preludi de la dissolució del Califat-, es va produint l'emigració de famílies hebrees. D'aquesta manera, l’aljama jueva de Còrdova arriba a desaparèixer, marxant els seus integrants a Granada, Saragossa, Toledo, així com a diverses localitats dels regnes cristians del nord.

Tant almoràvits com almohades no van trigar a posar el seu focus d'atenció en els jueus, que ocupaven llocs rellevants en l'administració i en l'economia. Es va usar com a pretext una obra de Ben Hazm, que va escriure uns anys abans de l'arribada dels almoràvits contra un jueu autor d'un llibre on criticava l'Alcorà titllant-lo de inconsistent i contradictori. Aquest va ser el detonant per a la persecució de les comunitats hebrees i molts d'ells van passar als regnes cristians del nord, on es respirava un ambient més tolerant.

Tant almoràvits com almohades no van trigar a posar el seu focus d'atenció en els jueus, que ocupaven llocs rellevants en l'administració i en l'economia.

ELS JUEUS EN EL CALIFAT

Va ser l'època daurada dels jueus peninsulars, especialment des dels últims anys del Califat als regnes de Taifes (mitjans segles XI a mitjan segle XII). En l'economia, els jueus van posseir el monopoli del comerç amb Orient; en la política, van ocupar càrrecs principals com a consellers i administradors; en la cultura, van atreure a al-Àndalus als millors pensadors jueus de tot el món, assimilant els grans avenços culturals que s'havien produït els musulmans a les nostres terres.

Al-Andalus formava part d'un mercat i d'un món cultural que anava des de l'Atlàntic hispà fins a la Xina. Els èxits tant econòmics, tècnics i culturals del món musulmà no tenien comparació amb el món cristià europeu i el seu gran endarreriment en tots els ordres.

"És quan apareix a Còrdova una primera generació de grans poetes dramàtics. Tres personatges la representen: Menahen ibn Saruq (910-970), natural de Tortosa, autor d'una obra que constitueix la primera lexicografia hebrea que intenta desentranyar el significat de les arrels de les paraules, avançant-se als investigadors moderns en la comprovació de que la mètrica de la Bíblia és el "paral·lelisme". Dunash Ibn Labrat (920? -980?) procedent de Mesopotàmia, el seu gran èxit consisteix a haver introduït la mètrica àrab al vers hebreu aplicant a més a les composicions sagrades l'alçada i la delicadesa de sentiments que caracteritzen la poesia islàmica culta. El tercer dels mestres de la primera generació, Judah ibn David (940? -1010?), havia nascut a Fes. Se'l considera, generalment, com a fundador de la gramàtica científica de la llengua hebrea en la forma en què s'ha conservat fins avui. "(Maria Antònia Bel Bravo, Sefarad, Los judíos de España, editorial Silex).

Un moment culminant el marca el regnat d'Abd-al-Rahman III (891-961), amb el seu ministre jueu Hasdai ibn-Shaprut, que va ser l'iniciador de l'esplendor de cultural hebreu a les nostres terres. La tolerància religiosa a l'Estat musulmà era molt àmplia i, mentre a Orient les acadèmies de Sura i Pombedita estaven pràcticament liquidades, a la Península naixien per tot arreu les aljames i les escoles talmúdiques, font inesgotable de cultura i bona administració. Amb l'esplendor de Bagdad en hores molt baixes, Còrdova es va convertir en el centre cultural més important del món musulmà, que és tant com dir el món occidental de l'època. L'acadèmia hebraica cordovesa va desenvolupar estudis religiosos (Talmud i Torà) i científics; els seus estudiants procedien tant dels regnes cristians de la Península com d'al-Andalus i altres parts d'Europa, Orient Mitjà i Nord d'Àfrica. En aquest context, no podem deixar d'esmentar als grans pensadors jueus Hasdai Ibn Shaprut, Menahen Ibn Sharuk i Dunash ibn Labrat.

Un moment culminant el marca el regnat d'Abd-al-Rahman III (891-961), amb el seu ministre jueu Hasdai ibn-Shaprut, que va ser l'iniciador de l'esplendor de cultural hebreu a les nostres terres.

També cal destacar les aljames de Jaén, Granada, Almeria, Saragossa i Sevilla, a més de la de Lucena, on els hebreus exercien la seva hegemonia cultural i política. Concretament, tant Granada com Tarragona eren qualificades pels musulmans com "ciutats jueves".

En medicina van assolir els jueus una merescuda reputació, i molts alts personatges cristians es van desplaçar fins a Còrdova per ser tractats de les seves malalties.

"Al principi, els jueus no tenien una dedicació professional exclusiva; els veiem ocupar-se, per exemple, en treballs relacionats amb el camp i amb l'agricultura. Però en data relativament primerenca van començar alguns d'ells -una minoria- a especialitzar-se en el comerç i en el préstec. El negoci dels esclaus, que arribaven de l'Est d'Europa per una ruta que passava per Verdun i la vall del Roine, va arribar a ser gairebé un monopoli de jueus, el mateix que la fabricació d'eunucs per als harems, que era l'especialitat de Lucena. Sovint els dirigents musulmans confiaven en els jueus per a aquelles activitats (les citades anteriorment o la recaptació d'impostos) que eren més impopulars. Això va permetre als jueus -o si més no a alguns d'ells- arribar a una posició econòmica de prosperitat, però els exposava també, en èpoques de crisi i recessió, a patir la ira de la resta de la població, que tendia a veure en ells els beneficiaris i els responsables de totes les dificultats.

"No van faltar jueus que van arribar fins al cim del poder polític, gràcies a la confiança de les autoritats musulmanes. Se sap de jueus que, a Saragossa, Sevilla o Almeria, van ocupar el lloc de visir, però els èxits més notoris són els de Jasday en el Califat de Còrdova i de Nagela a l'emirat de Granada. "(Joseph Perez, Los judíos en España, ed. Marcia Pons Història).

Abans del Califat, la reputació dels jueus d'al-Andalus ja era important. Mostra d'això és el viatge que va fer al segle IX un diaca alemany a Saragossa, on es va convertir al judaisme; al segle X sabem de contactes culturals entre els lletrats de Babilònia i els jueus de Lucena i Barcelona.

Còrdova era a mitjans del segle X la ciutat més poblada d'Europa. Possiblement arribava al mig milió d'habitants; el seguia, a distància, Constantinoble, amb uns 30.000. Juntament amb Bagdad i el Caire era el focus cultural més important d'Orient i d'Occident en aquests moments. La biblioteca de Còrdova va arribar a tenir més de 100.000 volums, alhora que eren incessants els treballs de còpia i traducció d'obres procedents de l'Orient musulmà o de l'Imperi Bizantí. Jasday ben Shaprut va traduir a l'àrab la "Matèria mèdica" de Dioscórides, que l'emperador bizantí Constantí Porfirogenetos va regalar a Abd al-Rahman III. També gràcies a Còrdova es van salvar per a la cultura universal les obres d'Hipòcrates, Galiano, Ptolomeu, Euclides i moltes d'Aristòtil i Plató.

Còrdova era a mitjans del segle X la ciutat més poblada d'Europa. 

Els jueus a Al-Andalus escrivien en àrab, de manera que garantien la difusió de les seves obres per tot el món musulmà, el mateix que, traduïdes al llatí, eren conegudes en els mitjans intel·lectuals europeus. No s'entén el desenvolupament cultural europeu -que desembocaria en el Renaixement- sense l'aportació jueva i musulmana feta des de terres hispanes. Per Menéndez Pidal, l'àrab era "la llengua del progrés, mentre que, en aquests segles, el llatí reduït a la llengua cultural de l'occident europeu, no té cap valor en comparació amb l'àrab, segons jutjava encara en el segle XIII Roger Bacon ".

ELS JUEUS EN ELS REGNES DE TAIFES

Després de la mort d'Almanzor i la dissolució del Califat de Còrdova donant lloc als regnes de Taifes, els intel·lectuals jueus es van dispersar pels diversos nous estats, ja que tots els nous monarques volien emular l'esplendor cultural i polític que va tenir Còrdova. És el cas de Granada, Múrcia, Saragossa, Badajoz, València o Dénia. A Granada van destacar els Nagrella, pare i fill. A Saragossa va anar a viure Ibn Jalfon, després de passar una temporada a Granada; a la ciutat aragonesa van destacar personatges de la talla de Salomó ben Gabirol i Badia ben Paquda.

PRIMERES PERSECUCIONS

La primera gran matança va tenir lloc a Còrdova en 1013, a càrrec dels defensors de la dissolució del Califat, al que els jueus lògicament s'oposaven. Més tard, a Granada, en 1066 i 1070, es van produir noves matances arran del paper principal que exercien els Nagrella en el govern de la ciutat; els problemes econòmics i la falta de tacte de Nagrella-fill van fer que els jueus fossin -com altres tantes vegades- l'objectiu del malestar popular. Hi ha qui sosté que la intenció d'aquest Nagrella era crear un regne jueu a Granada, desplaçant al monarca musulmà.

A partir del segle XI, doncs, els jueus anaven perdent el seu paper hegemònic en la societat d'al-Andalus. És llavors quan les comunitats hebrees ideològicament es tanquen sobre si mateixes i reneixen els estudis bíblics amb trets clarament sionistes i com a expressió del desig d'aquest poble de tornar a Israel.

La primera gran matança va tenir lloc a Còrdova en 1013, a càrrec dels defensors de la dissolució del Califat, al que els jueus lògicament s'oposaven.

PROBLEMES AMB ELS ALMORÀVITS I ALMOHADES

Almoràvits i almohades van mantenir una política antijueva, en la mesura que representaven una tornada als orígens de l'Islam des de posicions poc tolerants. Així, Lucena va perdre tota la seva població jueva (la majoria dels seus habitants) el 1148, i es va anar produint una emigració massiva cap a les aljames dels regnes cristians; anteriorment, amb els almoràvits, els hebreus de Lucena van poder romandre a casa seva pagant una quantitat important de diners.

Especialment dura va ser la repressió dels almohades, que, durant deu anys, van perseguir els jueus requisant les seves cases i pertinences. Davant d'aquesta situació, no hi havia altra alternativa que marxa a les aljames dels regnes cristians del nord, on els jueus vivien amb un grau de respecte acceptable. Alguns van marxar a terres musulmanes amb més tolerància: és el cas de Maimònides, que finalment va recalar amb tota la seva família a Egipte i ja no va tornar a terres hispanes. Provença (sud de l'actual França, on hi havia importants comunitats jueves) va ser un altre dels destins dels perseguits. Tampoc els cristians d'al-Andalus es van veure lliures de la persecució, i la majoria d'ells van marxar als regnes cristians del nord. També es va produir una fugida a terres del sud de França, on se sentien més segurs: és el cas de la família Quuimhi, que es van desplaçar des de Girona a Narbona i allà van desenvolupar una important activitat literària, així com la família del rabí Yehuda ibn Saul ibn Tibbon, en la que els seus descendents van destacar en el camp de la medicina.

En alguns llocs hi va haver oposició armada a la repressió almohade. És el cas de Granada, on la jueria estava molt debilitada des de les matances de 1066; en 1162 els jueus -oficialment convertits a l'Islam a la força en temps dels almoràvits, però que seguien practicant el seu religió- es van alçar en armes, però van ser derrotats i molts d'ells assassinats; els que van sobreviure van ser obligats a portar una vestimenta especial de color blau que els distingia de la resta de granadins. Al segle XIII, quan el regne de Granada era l'única zona musulmana de la Península, els jueus havien de portar un barret groc en lloc del turbant -el mateix que els jueus d'Egipte-; a la fi del segle XV, es van aixecar en armes contra l'opressió nassarita, però van ser derrotats. Quan Granada va ser conquerida pels Reis Catòlics res quedava del seu passat hebreu, ja que possiblement tan sols residien a aquest regne un miler de jueus.