Els jueus a la Península Ibèrica. El cas de l'Aleixar
Miguel Giribets

Els jueus al Regne visigot de Toledo

MENTRE LA RELIGIÓ DELS VISIGOTS VA SER L’ARRIANISME, ES VA GAUDIR D'UN PERÍODE DE CONVIVÈNCIA.

Durant el segle i mig en què la religió dels visigots va ser l'arrianisme, la situació fou potser la millor de tots els segles en que els jueus van romandre a la nostra terra: podien accedir a càrrecs oficials, es podien casar amb persones de qualsevol altra religió, se'ls protegia contra accions hostils de l'Església catòlica i fins i tot se'ls permetia tenir esclaus.

Però quan Recaredo es converteix al catolicisme en el III Concili de Toledo (589) les coses canvien. El Concili de Toledo retoma les conclusions del Concili d'Elvira de 250 anys abans i la legislació antijueva del Baix Imperi. També se'ls va prohibir l'accés a càrrecs públics (cosa que no s'havia decidit en el Concili d'Elvira), així com l'alliberament de tots els esclaus que tinguessin els jueus, prohibició de matrimonis mixtos i de concubines cristianes. Els jueus van quedar com una comunitat segregada de la societat, a mercè de la voluntat dels dirigents del moment, tant laics (reis, nobles ...) com eclesiàstics (bisbes ...). Els jueus van oferir grans sumes de diners a Recaredo, per tractar d'evitar aquestes mesures, però no va donar resultat.

L'ambient antijueu era una realitat, com és palpable en els escrits de Liciano, bisbe de Cartagena, qui qualificava de judeizant i perillosa una obra d'un jueu que plantejava l'observança del diumenge a l'estil del sàbat hebreu (descans total, prohibició de viatjar ... ).

Amb el IV Concili de Toledo, sota la influència de sant Isidor de Sevilla, comença la repressió de la comunitat jueva

En el IV Concili de Toledo, al 633, sant Isidor insistia en la separació absoluta de les comunitats cristiana i hebrea i dels pares jueus respecte dels fills: "Sobre els quals, per consell de piadosíssim i religiosísimo príncep i senyor nostre el rei Sisenand, va decretar el sant concili que aquests transgressors, corregits per l'autoritat del bisbe, siguin portats a la veneració del dogma cristià, de manera que aquells que no s'esmenen per la voluntat pròpia els refreni el càstig del bisbe, i aquells que van ser circumcidats, si es tracta dels seus fills, siguin separats de la companyia dels seus pares; si de serfs, que obtinguin la llibertat en compensació de l'afront corporal "(J. Vives, Concili IV de Toledo, c.59, pàg. 211-212). També, se'ls treia el dret a testificar, a ocupar càrrecs públics i tenir esclaus catòlics, per tal d'evitar el proselitisme dels hebreus sobre aquests. Afortunadament, les disposicions d'aquest Concili no es van complir rigorosament, ja que en el 638 el papa Honori I va recriminar als bisbes hispans que siguin com ‘gossos que no saben ni bordar’ davant l'amenaça que suposa el judaisme per al catolicisme. El bisbe i no l'autoritat civil corresponent és qui ha d'imposar les penes materials consegüents en cas que els jueus convertits al catolicisme practiquin d'amagat la religió judaica; això és una mostra del poder de l'Església catòlica en la societat hispanogoda.

El context internacional va ser el detonant d'unes polítiques antijueves que es van estendre per tot Europa: el suport de les comunitats hebrees de l'Orient Mitjà a favor dels perses a Síria, Palestina i Egipte s'havia saldat amb matances de molts cristians. A això cal afegir la situació interior: l'època visigoda va conèixer moltes etapes de fam i algunes pestes, de manera que la política antijueva com sempre servia per desviar l'atenció de la gent dels seus veritables problemes. Particularment durs per a la població van ser les fams en època de Ervigi (680-687), la pesta bubònica en el regnat de Egica (687-702), successor de l'anterior, i de nou la fam amb Witiza (707-709), el que sens dubte facilitaria la invasió musulmana del 711.

En el 612 es decreta la primera expulsió dels jueus de la Península

El moment àlgid en la política antihebrea va arribar amb el regnat de Sisebut, que en el 612 va decretar l'expulsió dels hebreus que no es convertissin al catolicisme. Cal subratllar aquesta data perquè és la primera vegada que s'expulsa als jueus de la Península. La majoria dels jueus es van convertir -es calcula el seu nombre en 90.000-, però van seguir practicant la seva religió en secret, i la resta -diversos milers- van abandonar el país i es van instal·lar preferentment en l'actual sud de França. Els que es van convertir ser els jueus agricultors, encara que amb l'esperança que, quan acabessin les persecucions, poguessin tornar a la seva religió de sempre. Els jueus dedicats al comerç i a les activitats artesanals van ser els que van abandonar el país, ja que el seu modus vivendi els permetia refer les seves vides en altres llocs. No obstant això, al sud de França van ser de nou expulsats per Dagobert, i molts van passar al nord d'Àfrica. Podem dir que, durant aquests segles, la política de repressió de tot l’hebraic als Estats europeus era pràcticament idèntica a la que es feia a la Península. En un altre ordre de coses, Sisebut va prohibir als catòlics treballar per als jueus, ni en règim de colonat ni en cap altre.

Després de Sisebut, el regnat de Suintila (621-631) va ser una mica més tolerant. Molts jueus van poder tornar de l'exili sense problemes i, entre els que s'havien quedat, la majoria va tornar a practicar públicament el judaisme, abandonant la seva fingida conversió al catolicisme.

Poc va durar la tolerància. Sisenand, va reunir el Concili de Toledo en el qual es decretava que "cap jueu pot ser obligat per la força a professar la religió cristiana. No obstant això, aquells que van ser forçats a rebre el baptisme sota el piadosíssim Senyor Sisebut i als quals es va permetre rebre els Sagraments, han de romandre cristians”. Per assegurar el compliment de la llei, els fills dels antics conversos van ser separats dels seus pares i portats a monestirs o tutelats per famílies catòliques per evitar que tornessin a la fe dels seus majors. Al mateix temps, si un jueu s'havia casat amb una cristiana, havia de convertir-se al catolicisme o divorciar-se; si la jueva és l'esposa i es nega a la conversió, el matrimoni queda anul·lat. Els jueus batejats no podien tenir cap relació amb els jueus que seguien practicant la seva religió. Si es descobria que un jueu convers només ho era en aparença i que seguia practicant la seva religió, quedava reduït a l'esclavitud. Els catòlics que acceptessin regals dels jueus o els protegissin serien excomunicats.

Amb Recesvint, al 653, els jueus són considerats com a enemics als que cal vencer

Sota Recesvint (649-672) té lloc el VIII Concili de Toledo al 653. El monarca parla dels jueus com dels enemics als quals s'ha de vencer: "Havent tractat tot allò que es refereix als seguidors de la veritable fe, encara una santa preocupació per la mateixa fe demana una mica més de la vostra assemblea, referint-me amb això a aquells que es troben fora de l'Església i que se sap són indiferents als nostres dogmes, i els que encara que Crist vulgui guanyar pel meu mitjà, però, ningú no dubta que es tracta d'enemics, almenys fins que hagin obtingut el que tan ardentment desig; em refereixo, doncs, a la vida i costums dels jueus, dels quals només sé que per aquesta pesta està tacada la terra del meu comandament, doncs, havent el Déu omnipotent exterminat d'arrel totes les heretgies d'aquest regne, se sap que només ha quedat aquesta vergonya sacrílega, la qual es veurà corregida pels reforços de la vostra devoció o aniquilada per la venjança del nostre càstig "(J.Vives, Concili VIII de Toledo, p.266). Per ser rei, la condició segons Recesvint és que els candidats "seran seguidors de la fe catòlica, defensant d'aquesta amenaçadora infidelitat dels jueus i de les ofenses de totes les heretgies" (ibid, p. 283). D'aquesta manera, el Concili acorda que "hem jutjat necessari desplegar un gran zel a favor d'aquells pels quals Crist no va menysprear a lliurar la seva ànima, i, per tant, secundat devotísimamente la clemència del príncep, que desitja que el Senyor consolidi el seu tron ​​real guanyant per a la fe catòlica la multitud dels que pereixen, i qualificant d’indigne que un príncep de fe ortodoxa governi a súbdits sacrílegs i que la multitud dels fidels es contamini amb la dels infidels, cap altra cosa s'estableix sobre d'ells amb aquest nostre decret sinó que, tant nosaltres com els nostres successors, complim amb totes les forces els decrets del concili toledà que es va reunir en temps del rei Sisenand, de feliç memòria. I qualsevol que volgués apartar-se de l'ordenat en l'esmentat sínode sàpiga que està condemnat com a veritable sacríleg ". (Ibid p. 285). Les penes contra aquests jueus "enemics" són la mort per lapidació o la foguera, i s'avança en disposicions que prefiguren els estatuts de neteja de sang que apareixeran segles després. Era condemnat a mort qui es convertís al judaisme, i es prohibien les festes i cerimònies religioses hebrees. A més, les penes de mort sobre els jueus per lapidació les havien d'aplicar els mateixos jueus.

EL CONCILI XII DE TOLEDO, any 681

Una millora de la situació es va aconseguir cap al 675, a causa de l'ajuda dels jueus a Paulo per expulsar del tron a Wamba. El rei Wamba (672-680) va haver de fer front a una revolta de les províncies visigodes de la Gàl·lia, que volien ser independents; els hebreus havien donat suport a la rebel·lió, per intentar alliberar-se de l'opressió visigoda. Finalment, els jueus van ser expulsats de Narbona.

En el XII Concili de Toledo, Ervigi (680-687) va decretar 28 edictes antihebraics, entre els quals l'obligació per part dels jueus d'abjurar de la seva fe davant dels bisbes. El monarca va parlar d'aquesta manera, dirigint-se als assistents: "... arranqueu d'arrel la pesta judaica, que sempre es renova amb noves bogeries; examineu també amb la més pura intenció les lleis que la nostra glòria va establir fa poc contra la infidelitat d'aquests jueus i va afegir a les mateixes lleis una clàusula confirmatòria, i feu servir aquestes decisions contra els abusos d'aquestes infidels reunides en un sol cos. Doncs hem de cuidar molt que tantes normes dels cànons antics que s'han promulgat encara amb anatema per extirpar els errors d'aquests, no ens facin còmplices de les seves culpes si en els anys del nostre regnat s'esfondra l'obra d'aquells cànons, i més si en els anys de la nostra majestat es perd (el que Déu no permeti) la famosa garantia de la fe, instituïda en aquella llei per la qual el senyor i predecessor nostre rei, el rei Sisebut, va comminar tots els seus successors, amb pena de perpètua maledicció, si algun d'ells permetés que un servent cristià serveixi o presti els seus serveis a un jueu "(J.Vives, Concili XII de Toledo, p382-383). Els jueus quedaven obligats a presentar-se tots els dissabtes i totes les festes hebraiques davant el bisbe, el sacerdot o un cristià autoritzat amb aquesta finalitat, perquè així es demostrés que ja no celebraven els seus ritus; fins i tot es nomenaven uns "inspectors" jueus perquè en les comunitats hebrees la gent es vigilessin entre elles. Si els bisbes no demostraven prou zel en els seus deures contra els jueus, podien ser excomunicats per tres mesos i multats amb una lliura d'or a pagar al rei. D'altra banda, es prohibia que els cristians treballessin a les ordres de jueus, sota pena de tonsura (pena molt costosa per al món visigot), cent assots i la confiscació de la meitat dels béns.

En el XII Concili de Toledo es va confirmar tota la legislació antijueva promulgada pels reis visigots en totes les èpoques.

El Regne Visigot de Toledo arribava al sud de l'actual França

EL XVI CONCILI de TOLEDO, any 693

Al principi del seu regnat, Egica (687-702) va prometre tornar als jueus els seus esclaus cristians a canvi que es convertissin al catolicisme. Els jueus l'havien acceptat, però només exteriorment, ja que a casa seguien practicant la seva religió de sempre. La reacció del monarca va ser brutal: va declarar vigent tota la legislació antijueva anterior i afegeix d’altres: la prohibició als jueus de fer negocis amb els cristians, la que tot jueu que es convertís realment al catolicisme quedava exempt de pagar tots els impostos a que estaba obligat com jueu (que es traslladaven com a deute a la comunitat hebrea corresponent). També reiterà que els jueus no podien tenir esclaus cristians, seguint amb la política dels hebreus no fessin proselitisme amb els seus servents.

D'aquestes mesures se salvaven durant un temps els jueus del sud de la Gàl·lia, ja que el territori es trobava molt empobrit, castigat per la pesta, amb atacs importants per part dels francs i gairebé despoblat. Quan semblava que l'amenaça dels francs ja no suposava tant perill, les lleis repressives també es van aplicar als jueus al nord dels Pirineus.

EL XVII CONCILI DE TOLEDO, any 694

Encara sent rei Egica, va acusar els jueus de conspiració contra la monarquia: "Fortíssimes raons obliguen a la nostra glòria a oposar-nos als jueus amb totes les nostres forces, perquè s'afirma que, en algunes parts del món, alguns s'han rebel·lat contra els seus prínceps cristians i que molts d'ells van ser morts pels reis cristians per just judici de Déu, i, sobretot, perquè fa poc, per confessions inequívoques i sense cap gènere de dubte, hem sabut que aquests han aconsellat als altres jueus de les regions ultramarines, de comú acord, combatre el poble cristià, desitjant l'hora de la perdició d'aquest per arruïnar la mateixa fe cristiana; tot això us serà patent per les mateixes confessions que us seran donades a conèixer "(L.Vives, p.524). Aquí fa referència a la postura anticristiana dels jueus a l'Orient Mitjà i les sospites de connivència amb els musulmans del nord d'Àfrica per envair la Península.

Les acusacions són greus: "es van esforçar amb atreviment tirànic per arruïnar la pàtria i a tot el poble (...) Aquest atreviment cruel i sorprenent ha de ser castigat amb dures penes (...); vàren voler usurpar per a si el tron real ... per mitjà d'una conspiració. I havent sabut aquesta nostra assemblea amb tot detall aquest crim infaust per les seves mateixes confessions, decretem que en força d'aquest nostre decret pateixin un càstig irrevocable, a saber: que segons el mandat del piadosíssim i religiosísimo príncep nostre, el rei Egica, que, encès pel zel del Senyor i impel·lit pel fervor de la santa fe no només vol venjar la injúria irrogada a la creu de Crist, sinó que també pretén evitar amb tot rigor la ruïna del seu poble i de la seva pàtria, que aquells havien volgut cruelment provocar, privats de tots els seus béns i confiscades totes les seves coses, encara la més mínima, tant les mateixes persones dels traïdors com les seves esposes i els altres de la seva descendència, arrencats dels seus propis llocs, seran dispersats per totes les parts a través de totes les províncies d'Espanya, sotmesos a perpètua esclavitud, lliurant-los al servei d'aquells als quals el rei ordeni, i no podran sota cap pretext recuperar de cap manera el seu estat d'homes lliures, mentre romanguin en l'obstinació de la seva infidelitat (...). Decretem també que per elecció del nostre príncep, es designin alguns dels esclaus cristians dels mateixos jueus, que rebran dels béns d'aquells que el tantes vegades citat senyor nostre voldria donar-los a l'escriptura de llibertat (...). Respecte dels seus fills d'un i altre sexe, decretem que, a partir dels set anys, no tinguin un mateix sostre ni tracte amb els seus pares ". Així doncs, s'expulsa als jueus de les localitats on viuen, s’els reparteix per tot el territori, se'ls fa esclaus, se'ls confisquen els seus béns i se'ls treu els seus fills a partir dels 7 anys d'edat per educar-los en el catolicisme.

Els darrers anys del Regne de Toledo s'acusava als jueves de conspirar contra la monarquia 

LA COL·LABORACIÓ AMB ELS MUSULMANS DEL NORD D'AFRICA

La situació facilitava un acostament entre la comunitat jueva i els musulmans del nord d'Àfrica des de feia ja uns anys. Quan l'expulsió de Sisebut, un nombre important de jueus va anar a viure als actuals Marroc i Tunísia. Elements destacats de les comunitats hebrees ja existents en aquesta zona participaven activament en la direcció política dels diferents regnes de l'actual Magrib des de l'època dels vàndals.

És per això que la hipòtesi que els jueus van ajudar als musulmans a envair la Península té moltes possibilitats de versemblança. En aquest sentit, era creença generalitzada durant tota l'Edat Mitjana que els jueus van rendir la ciutat de Toledo -capital de la Hispània visigótica- als musulmans; així consta, per exemple, en el text de l'Estatut de Neteja de Sang redactat per Pedro Sarmiento en 1449. El que sí és un fet és que els jueus veien als musulmans com als seus alliberadors i que van col·laborar amb ells en la conquesta de totes les ciutats d'Hispània, com així figura en el 'Achbar Majmúa', una crònica musulmana del segle XI, on diu que l'avanç dels nous invasors es consolidava gràcies al fet que, en les ciutats en què hi havia una comunitat prou gran d'hebreus, els musulmans deixaven només una petita guarnició, ja que el suport dels jueus els permetia no emprar més forces, i així prosseguir amb el seu avanç cap al nord. A més, un dels dirigents més importants de la invasió va ser Tarik, un jueu berber de la tribu de Simeó. D'aquesta manera, els musulmans van conquistar la majoria del territori peninsular en tres anys a partir del 711.