Els jueus a la Península Ibèrica

Miguel Giribets

(per aquest article ens hem basat, si no diem el contrari, en el estudi de Teresa Aleixandre, El crédito rural en el Camp de Tarragona, Revista Historia et Documenta).

L'activitat financera dels jueus de l'Aleixar

Algunes dades de l'Aleixar medieval

Després de la conquesta de Siurana el 1153, el que significava que aquesta part de Catalunya passava completament a domini cristià, i la constitució del senyoriu real, l'Aleixar va passar a integrar-se al mateix. En 1184, per repoblar la comarca, Alfons el Cast va donar tres jovades de terra a Fernando de l'Aleixar, i en 1194, la butlla de Celestí III estableix que l'Aleixar és parròquia sufragània de l'arquebisbat de Tarragona. D'aquesta manera, el 1276 es constata que la localitat pagava 'religiosament' el delme a l'arquebisbat tarragoní, segons el "Llibre Verd" de la mateixa. El 1279 tenim notícia del rector de l'Aleixar i en 1280 de la 'ecclesia' de l'Aleixar.

Disposem de molta més informació a partir del segle XIV. El 1319 Jaume II va concedir el privilegi de celebrar mercat els dimarts, evidència de la importància econòmica de l'Aleixar al mateix temps que suposava un recolzament a les relacions comercials amb les comarques de l'entorn. La localitat formava part del comtat de Prades, constituït el 1324. El 6 gener 1327, Ramon Berenguer va vendre l'Aleixar per 80.000 sous barcelonins a tres ciutadans de Barcelona, amb una clàusula que deia que el comte recuperaria el seu domini sobre la localitat si en el termini d'un any tornava el que li havien pagat; no ho va fer fins 1332 i llavors va recuperar l'Aleixar com a senyoriu real. Com els diners els va posar la seva esposa Blanca, ella es va constituir en titular del domini, però el 1341, Joana -filla de Ramon Berenguer i de Blanca-, llavors senyora de la localitat, va renunciar a favor del seu oncle Pere, qui va intercanviar amb el seu germà el comtat d'Empúries pel domini de l'Aleixar. El 1391, Joan I va vendre la localitat a l'arquebisbat de Tarragona.

Al capdavant de l'Aleixar se situava un batlle, nomenat pel senyor de torn. El comte Prades el nomenada a partir d'una terna presentada pel Consell de la Vila. El batlle només ho podia ser per tres anys i tenia jurisdicció en delictes lleus, així com l'obligació de recaptar els impostos.

El Consell de la Vila estava format per diverses persones o 'jurats' assessorats per consellers. Constituïa un tribunal local de justícia o 'Juy de Prohoms', que entenia dels delictes de sang.

La jueria de l'Aleixar era de les més importants (tan pel seu nombre com per la seva importància econòmica) de les comarques de Tarragona al segle XIV. Van destacar algunes famílies, que van constituir veritables llinatges: els Boniac, Cap, Maimó, Demestre...

En total van arribar a ser unes 41 famílies, el que havia d'equivaler a gairebé unes 200 persones, de manera que possiblement la majoria de la població de la localitat era jueva. Tradicionalment se situa el call al carrer del Forn, però sembla que aquest lloc era més aviat el lloc on hi havia una concentració important de famílies jueves, ja que la presència hebrea apareix documentalment fins al carrer Major i en altres carrers del poble. La prova que l'Aleixar estava constituïda en call la tenim en el document d'Isaac Salomó i Vidal de Tolosa, tots dos de la localitat, que reconeixen en nom propi i de la seva comunitat que Salomó Desmestre, també de l'Aleixar, ha pagat els impostos corresponents a David Falcó, de l'Arboç. Es desconeix la ubicació de la sinagoga, mentre que el cementiri estaria localitzat a l'exterior de la localitat, com era habitual, en un lloc que encara avui s'anomena el 'fossar dels jueus'.

El creixement de la població jueva a l'Aleixar va ser constant en el segle XIV fins a l'arribada de la Pesta Negra. Segons Gabriel Secall, les dades serien els següents:

- Entre 1325 i 1335, unes 25 famílies

- Entre 1330 i 1339, unes 34 famílies

- Entre 1343 i 1348, unes 41 famílies

A partir d'aquestes dates, la població decreix i la comunitat hebrea entra en una crisi irrecuperable. Les causes són diverses: la més immediata va ser la pesta per, a continuació, venir les persecucions i les matances de 1391, acompanyades de les consegüents conversions al catolicisme. Finalment, el 1492 vindria l'expulsió dels regnes de Castella i de la Corona d'Aragó.

Les 41 famílies jueves  a l'Aleixar de 1343 a 1348

-       Juceff Abraham (1344-1348)

-       Salomó Abraam Toroç, difunt (1346)

-       > Vidala, esposa

-       Anoch Adret (1347-1348)

-       Salomó Adret (1345-1348)

-       Vives Astruch (1344-1348)

-       > Conort, esposa

-       Brazelay Benvenist (1344-1346)

-       Mayr Boniach (1344-1348)

-       Isaac Cap de Pera (1344-1348)

-       Isaac Cap (1345-1347)

-       Samuel Cap (1346-1348)

-       > cunyat d’Isaac Ravaya

-       Samuel Cap, difunt (1346)

-       > Astruga, esposa

-       Benvenist Caravida (1344)

-       > Astruga, esposa

-       Mosse Caravida (1344)

-       Isaac Duran (1344-1348)

-       Perlo Falcó (1345-1348)

-       > germà d’Astruch Falcó, jueu de Montblanc

-       Salomó Jacob (1344-1348)

-       Samuel dez Loguar, difunt (1345-1346)

-       > Bonadona, esposa

-       > fillas: Astruga, Bonafilla, Mayrona

-       Abraham o Abrahe Mymó (1344-1348)

-       Astruch Maymó (1347-1348)

-       > Vidala, esposa

-       Isaac Maymó (1346-1347)

-       Ferrer Maymó (1346-1348)

-       > sogre de Bondia Ravaya

-       Bonjua Mecadell (1344-1348)

-       Isaac Macarull (1344)

-       > Solona, esposa

-       > Astruga, filla seva

-       Salomó dez Mestre (1344-1348)

-       Isaac Monsó (1345-1347)

-       Isaac de Narbona (1344-1348)

-       > Lune, esposa

-       Maymó de Narbona, difunt (1345-1348)

-       > Aster, esposa

-       Bonjua Pençal (1346)

-       Astruch de Piera (1344)

-       > Astruga, esposa

-       > Astrugona, filla seva, casada amb Isaac Salomó

-       Bondia Ravaya (1347-1348)

-       > fill de Jafia Ravaya, jueu de Cervera

-       > gendre de Ferré Maymó, jueu de l’Aleixar

-       Isaac Ravaya (1347-1348)

-       > Dulcia o Dulcich

-       Adret Salomó (1345-1348)

-       Bon Macip Salomó (1344-1347)

-       > Bonadona, esposa, anomenada Nadona

-       Isaac Salomó Monsó (1346-1348)

-       Isaac Salomó o Salamí (¿) (1344-1348)

-       > Astrugona, esposa, filla de Astruch de Piera, de l’Aleixar

-       Jacob Salomó (1347)

-       > fill de Salomó Jacob

-       Astruch de Tolosa (1344-1346)

-       Isaac de Tolosa (1344-1347)

-       > sembla ser que es tracta del mateix que es cita com a Isaac Salomó de Tolosa

-       Salomó de Tolosa, difunt (1345-1346)

-       > Mireta, esposa

-       > pares de Vital de Tolosa (Vidal Salomó de Tolosa) y d’Isaac Salamí de Tolosa (¿Isaac de Tolosa?)

-       Vital de Tolosa (1344-1348)

-       > sembla ser que es tracta del mateix anomenat Vital Salomó de Tolosa (gendre d’Astruch Maymó i Vidala)

-       Vides Roven, difunt (1348)

-       > Regina, esposa

-       > sembla que procedeixen de Valls

font: Gabriel Secall, Els jueus de Valls, Institut d'Estudis Vallencs

Les activitats financeres dels jueus de l'Aleixar

L'Aleixar disposa d'un fons documental d'excepcional importància, dipositat avui a l'Arxiu Històric Diocesà de Tarragona: els cinc Libri Judeorum. Es tracta majoritàriament de la relació de préstecs atorgats pels jueus de l'Aleixar. El Liber Judeorum 90 se situa en els anys immediatament anteriors a la Pesta Negra, ja que va del 12 gener 1344 al 22 maig 1348.

En el Liber Judeorum 90 apareix com a notari el prevere local, Bernad Plomacer, que cobrava en cada acte 8 diners. En aquella època, les activitats notarials depenien de les parròquies de cada localitat, i el rector de les mateixes -que era el notari titular- delegava les seves funcions en algun prevere o algun vicari. El rector de l'Aleixar era Berenguer de Vite.

El nombre de documents del Liber Judeorum 90 es reparteix de la següent manera:

any	documents
1344	37
1345	184
1346	267
1347	239
1348	52

Total:                   779 documents

Font: Teresa Aleixandre, El crédito rural en el Camp de Tarragona, Revista Historia et Documenta.

Veiem com l'activitat va creixent –el motiu és que estem en una època de crisi- per caure en picat l'any en què esclatà la Pesta Negra.

Préstecs importants són els de Ferrer Maimó i Bondia Ravaya, de l'Aleixar, a Vidal Astruch, síndic del call de Valls, i Vidal Saporta, síndic del call de Tarragona.

En general, els motius dels préstecs eren cobrir una necessitat (alimentació o vestit en els mesos no productius des del punt de vista agrícola), aconseguir alguna millora (eines per al camp o la casa), o fer front a alguna despesa imprevista.

Hi ha dos tipus de préstec: a) el 'mutuum', que de vegades apareix sense interès ('gratis et bo amore'), tot i que cal suposar que sí que ho tenia tot i no escripturar-ho per així eludir les obligacions del Talmud i de la Església, i b) comanda de dipòsit. El 'mutuum' és majoritari en el Liber 90, ja que de 779 documents 627 són 'mutuum', i suposen un reconeixement de deute en el qual el deutor reconeix davant notari i 2 o 3 testimonis el deute, el terme de devolució i el benefici (lucrum), que va lligat a la durada del préstec. Del 12 gener 1344 al 24 de maig de 1348, els jueus de l'Aleixar van prestar 82.954 sous i 3 diners, una xifra molt respectable.

 Font: Teresa Aleixandre, El crédito rural en el Camp de Tarragona, Revista Historia et Documenta.

 

Font: Teresa Aleixandre, El crédito rural en el Camp de Tarragona, Revista Historia et Documenta.

Els préstecs més nombrosos estan per sota dels 100 sous i se situen en els mesos en què no hi ha collita (entre el final d'estiu i el començament de la primavera) , quan s'ha d'aconseguir com sigui el menjar i el vestit.

Vénen a continuació els préstecs entre 100 i 200 sous: petites inversions (una casa, un terreny, un animal de tir, renovar utillatge agrícola, artesanal o domèstic ...).

Els préstecs entre 200 i 4.000 sous són molt pocs: préstecs entre jueus o amb municipis de la zona.

Cal destacar que s'observa un préstec mixt en espècie (quintars de raïm) i en diners.

En cap 'mutuum' s'explica la taxa d'interès amb claredat. Legalment la taxa d'interès era del 20%, fixada per 'De statutis usurarum' de Jaume I a 1241 i confirmada per 'Privilegium magnum' de Pere el Gran 1283 i per 'Privilegi capitulat' de Jaume II a 1302. L'absència de benefici s'indica amb la fórmula 'sine aliquo fenore' (sense usura), indicant que si es prorroga el termini del préstec llavors cal tornar quatre diners per lliura al mes, el que suposa un 20% anual. No vol dir que no hi hagi interès, només es tracta d'ocultar la usura; de vegades l'interès es sumava al capital prestat i així queda dissimulat.

Font: Teresa Aleixandre, El crédito rural en el Camp de Tarragona, Revista Historia et Documenta.

La majoria de préstecs són a curt: 3 mesos a un any; per això, en molts casos vencia el termini sense que s'hagués retornat el capital. Excepcionalment, algun arriba als 6 anys. Es fixaven com a dates de pagament algunes festivitats religioses: Nadal, Quaresma, Pasqua, Sant Marc, Sant Miquel, sant Martí; o fires: Tarragona, Falset, Reus. La major concentració de devolucions està entre setembre i desembre (Sant Miquel, Tots Sants i Nadal): s'han venut les collites i els camperols disposen de diners per retornar els seus préstecs.

Contra la morositat, el batlle podia embargar les béns del deutor i l'església es quedava un terç de la quantitat efectivitat recuperada. Els jueus preferien renegociar abans d'executar l'embargament, per la seva debilitat davant els cristians; p.e. Mair Boniac va incloure en un préstec a Joan Maçana i la seva esposa Miquela 45 sous que li devien feia 7 anys. També es recorre a la cessió de crèdits: Pere Martí i esposa tornen 450 sous a Samuel Cap i Mair Boniac cedint els seus drets sobre un deute que tenien amb ells els seus sogres pel mateix import en concepte de dot.

Les garanties s'exigeixen als deutors i als fiadors; personals, patrimonials ... no sempre incloses en el contracte de préstec. Les garanties personals només afecten a la persona del deutor, que arribaven al fet de ser reclòs en una ciutat o vila fins a pagar el deute i també multes; les garanties patrimonials són els béns del deutor (cases, terres, bestiar, productes de la terra ...). També es contemplaven les garanties alienes: les que obliguen a l'avalador, que ha de respondre amb els seus béns o diners; hi ha 3 casos de préstecs amb avaladors. No obstant això, els préstecs amb garanties no solen ser habituals, ja que sembla que el préstec es concedeix perquè hi ha confiança en que el deutor pugui fer front als seus pagaments.

Únicament es registren 6 casos de comanda de dipòsit. Per exemple, Ester, vídua de Maimó de Narbona, ha 32 sous a Bernat Cogat i li cedeix els seus drets sobre diverses deutes de Guillem Eximús, Maimó Vilar i Bernat Barberà.

Pel que fa a les 508 persones que en total reben els préstecs, 480 són del Baix Camp (94,48%), especialment la Selva del Camp i Aleixar amb 204 persones (40,15%).

Font: Teresa Aleixandre, El crédito rural en el Camp de Tarragona, Revista Historia et Documenta.

Dels 633 préstecs de tot el Camp de Tarragona, 506 són de jueus de l'Aleixar, 79,93%.

En algun cas hi va haver associació temporal de prestadors. Per exemple, Bonjuhà Mercadell / Jucef Abraham, Samuel Cap / Salomó Adret, Samuel Cap / Isaac de Ravaia

 

Font: Teresa Aleixandre, El crédito rural en el Camp de Tarragona, Revista Historia et Documenta.

El prestador més important va ser Mair Boniac. Casat amb Goig i pare de Riqueta. Establert a l'Aleixar el 1334, venia de Barcelona i Montblanc. Va concedir 149 préstecs per 20.818 sous, el 22,88% de tots els préstecs d'aquests anys. La seva clientela era rural: la Selva del Camp, Aleixar, Vilaplana, amb clients de menys importància a Torre Regina, Alforja, Borges del Camp. Va ser deutor el 1345 al costat Isaac Cap de 3.120 sous a Ferrer Maimó i el 1347 de 4.000 sous a David Falcó.

Un altre prestador important va ser Samuel Cap. Casat amb Goig i amb tres fills. Va formar societat amb Abraham Maimó i Samuel Deusloguard; de 1346-1348 va formar diverses associacions amb Salomó Adret, Mair Boniac i el seu cunyat Isaac de Ravaia. La seva clientela va ser de l'Aleixar i de menys importància a Alforja i Castellvell del Camp. Va fer préstecs a municipis com Els Domenys, Mas del Cestall, Riudecols, els Irles, Ulldemolins. Va morir a causa de la Pesta Negra.

Altres prestadors de certa importància van ser Isaac Cap, Ferrer Maimó, Salomó Desmestre, Abraham Maimó i David Falcó.

Isaac Cap venia de Falset, germà d’Abraham, casat el 1327 amb Astruga. Va heretar la xarxa de clients de la seva mare a l'Aleixar i va crear la seva pròpia xarxa a Selva del Camp. En 1347 era deutor d'Abraham Maimó per 2.500 sous.

Ferrer Maimó ja vivia en 1346 a l'Aleixar, va casar en 1347 a la seva filla Bonafilla amb Bondia Ravaia i va morir per la Pesta; prestador de Aleixar i Ulldemolins bàsicament; va fer un préstec a l'ajuntament d'Ulldemolins per 705 sous; era deutor en 1346 d'Isaac Cap i Mair Boniac per 1.560 sous.

Salomó Desmestre vivia en 1335 a l'Aleixar, la seva dona era Astruga. Va fer 51 préstecs per 5.641 sous a la Selva del Camp, Vilaplana, de les Benes, més del Paborde de Tarragona, Borges del Camp, més dels Cascalls, a els Domenys, Aleixar; va fer societat en 1346 amb Anoc Adret i Jacob Salomó.

Abraham Maimó, originari de Valls, era fill de Maimó Abraham i Astrugona, va viure a temporades a l'Aleixar; una de les vegades, de 1344-1347, va signar 17 préstecs per 8.228 sous, sobretot de gent de Vallmoll.

David Falcó era originari de l'Arboç; viure entre l'Arboç i Tamarit; prestador de molta gent de la Selva del Camp entre 1326 i 1345.

Altres prestadors de menys pes van ser Vidal Salomó de Tolosa, Vidal de Tolosa, Astruc Saladí, Jucef Abraham i Salomó Jacob. Hi va haver alguna dona prestador, hereva del negoci del seu marit; és el cas de Mireta, vídua de Salomó de Tolosa, prestador entre 1345 i 1347 a gents de l'Aleixar i Alforja.

Cas curiós és el del cristià diumenge Andreu, que va ser prestador; veí de Prades, també era col·lector de les rendes de l'infant Pere al call de l'Aleixar; prestar 550 sous 'gratis et bo amore'.

Els préstecs a jueus són minoria, 15 casos en total, dels quals 10 són de l'Aleixar. Potser els préstecs entre jueus no formalitzaven davant notaris cristians doncs, a més, el Talmud condemnava el préstec amb interès entre jueus.

Dels deutors cristians repeteixen més d'una vegada un 26,38% i el 60,03% dels préstecs ho demanen marit i dona. A més dels pagesos, també s'endeuten personatges amb cert poder adquisitiu: Ponç de Timor, el prevere Pere Rubert, els fusters Pere Ferrer i Pere Martí, l'hostaler Ramon Gavella, magistrats municipals, síndics i jurats ... que demanaven en nom dels seus ajuntaments (aquests són 20 préstecs per 13.590 sous i 9 diners: Vallmoll 8.388s; Ulldemolins 1.691 si 5 d el; Alforja 978 si 4 d :; les Borges del Camp 694 s .; Albarca 560 s :; Riudecols 347 s .; la Febró 329 s .; a els Domenys 162 s. i 6 d .; l'Aleixar 140 s .; els Irles 139 s .; Mas dels Cascalls 102 s. i 6 d .; Mas del Cestall 60 s.