HISTORIES DE L’ALEIXAR
Josep Pàmies


Amb aquest títol, Miguel Giribets, de Figuerola del Camp, i Josep Pàmies, de l’Aleixar, intentarem anar publicant tot un seguit de recerques iniciades en el terme del nostre poble des de l’estiu del 2011 i que de  manera regular anem continuant.
El nostre desig, és informar de tot el que veiem. Art megalític, troballes, l’Aleixar dins la història, comunitats, etc… La resta la podem fer entre tots, entenent que aquest portal és obert al diàleg i que com a tal, hom pot fer-hi els comentaris que cregui adients i amb la llengua que més li plagui.
Obrim pas amb pel topònim L’ALEIXAR.
Molt o poc s’ha escrit sobre els seus orígens, encara que la majoria dels que ho han fet tendeixen a ubicar-lo dins el món àrab. Per en Pere Balanyà i Abadia podria tractar-se d’un mot àrab que vol dir campament ramader més o menys estable. Pel professor  Joan Coromines, - recollit per Albert Manent en la seva  TOPONÍMIA DE L’ALEIXAR i  el seu Terme- podria derivar-se de l’àrab al-ysar, (terra fèrtil) per Jaume Massó pot derivar-se de l’àrab al-gisar en una de les seves variacions i que voldria dir vila. És a dir, que es miri com es miri, la cultura àrab – diuen- és el nostre inici com a societat. A no ser per…
..unes troballes fetes totes en el mateix lloc de Rocanys que mostrem. La primera es una pedra trencada en part que presenta tres línies de punts. S’en compten uns 30 forats; si fos sencera podria tenir-ne 50? No seria descabellat. Amador Rebullida en parla abastament de les troballes lítiques amb 50 punts o línies. Son els plenilunis que hi han en quatre anys. El darrer el coneixem com de traspàs. Doncs bé, mirant la foto d’aquesta peça. la Sra. Maria Adzeries,  del Departament de Cultura de la Generaitat, no va tenir cap dubte: es tracta d’una peça situada entre 8.000 i 10.000 anys d’antiguitat. Comencem bé!




Les pedres ens indiquen la posició del Sol en els solsticis i equinoccis.


En el mateix lloc, hi trobaren una peça de ceràmica. Es tracta d’una gerra feta a mà i enclavada en el terra. Te unes línies onejades. Diverses persones- entre elles el Sr. Pinyol del Dep. d’Arqueologia  del Generalitat de Catalunya i el Sr. Jordi Diloli,de la URV-  que la van veure coincidiren en que es tracta d'una peça de l’Edat del Bronze o anterior, encara que posteriorment i sense cap prova, se  l’hagi catalogat com a medieval. Una peça feta a mà enterrada sota terra, medieval? Si la ceràmica ja ens va arribar amb el fenicis! 
La decoració que aquesta peça presenta es la línia onejada. L’eminent investigador anglès Sr. Jhon Romily Allen ens diu que aquest detall és una de les quatre característiques principals del món celta -en rigor, parlariem dels pobles prothistòrics- quan diu que “el xebró, els cercles concèntrics, l’espiral  I LES LÍNIES SERPENTEJADES”, son els seus trets diferencials. 
En el mateix lloc, hi trobarem restes d’una altra ceràmica feta ja amb torn. Es tracta d’una urna amb tapa decorada amb una espiral. L’espiral és un dels signes més antics de la humanitat que es repeteix en moltes cultures. 
Veiem doncs, com aquest lloc mantindria en el temps un caire ritual durant mil·lennis. Com l’anomenarien?
Que al voltant del nostre poble  hi  convivien durant mil·lennis persones cultes dedicades a l’astronomia, no en tenim cap mena de dubte. Diferents llocs al voltant del poble on hi ha punts d’observació solar en els solticis (orto,migdia i ocàs), en els equinoccis, o monuments de grans dimensions que de moment fotografiem, però no sabem res, en són mostra. Una vegada més recordaré a Rebullida quan diu que “en el període lític durant milers d’anys, centenars de generacions, seguiren el pas dels astres dins el temps del quadrienni, dels anys Saros i dels quatre cicles lluners (uns vuitanta anys) documentant-ho tot i fent prediccions.” No eren doncs “quatre pastors” els nostres avantpassats. Hi havia de tot.
Seguint els curs de la història hi ha d’altres temes interessants
Un és les coves del Mas de Cercós i els seus forns de calç amb bastants segles d’antiguitat. Hi ha que diu eren romans. Al seu costat la via i riera  del Salt (Salvià, Subià, etc.) Com anomenarien aquest lloc, posem per exemple, els romans…?
Més prop nostre tenim les creus gregues que hi han col·locades a les parets exteriors de l’església parroquial. En total en tinc cinc de localitzades. La història ens diu que la creu grega és la distribució de la base en les esglésies ortodoxes i que aquesta creu, poc a poc va anar desapareixent amb l’arribada del romànic, i que va ser  substituïda per la creu llatina. Tots sabem que el romànic va aparèixer a finals del segle X. Serien cristians els enterrats sota aquestes creus? Probablement sí, però qui eren? Reminiscències dels substrat format per mil·lennis d’anys, que havien assumit les cultures antigues i cristianitzats en època romana? Bogomils? Arrians?, Ortodoxes? O simplement, antics cristians ? No ho sabem, però estan aquí, a l’Aleixar i una altra a La Mussara..
 Seguin amb el nostre poble, si ens mirem l’ermita de Sant Antoni de l’Aleixar veurem com es tracta  d’una construcció del romànic primerenc amb orientació Nord-Sud,, on grossos contraforts enclavats a las parets, aguantaran el pes d’una volta de canó, doncs encara no s’ha construït amb la força de l’arc, -posem per exemple Sant Blai o Sant Martí- , i  dues cultures, l’àrab i la cristiana, cadascuna d’elles en les seves formes, hi deixaren empremta. Però Sant Antoni ja és d’unes certes dimensions, es a dir, un espai prou ample com per a acollir-hi una certa població. Convivien pacíficament les dues cultures? Com en dirien del lloc?
El cercle amb al creu també el tenen d’altres cultures no cristianes en representació del Sol, com astre rei i els quatre elements que mouen la terra. Cal tenir-los presents.



Làpida funerària amb creu grega

Fins aquí unes pinzellades d’unes més que possibles cultures establertes a la vall, unes sobre un puig envoltat de l’aigua de la riera de la Vila, (amb l’abundó dels Puadors) i la Riera Mussara, d’altres escampats pel terme (Rocanys- Salvià) o ves a saber on, amb mostres inequívoques dels seu pas.
Avancem i centrem-nos  en l’Edat Mitjana per analitzar com aquest mot, L’Aleixar, s’escriu o l’escriuen dos grups d’aleixarencs prou diferenciats. Parlo dels cristians i dels jueus, ja que dels àrabs no en tenim coneixement. Per a fer-ho de ben segur hauríem d’anar a Tànger,  Orà o Damasc.. Ens serveixen per a  desenvolupar-ho els treballs publicats per Gabriel Secall i Güell de Valls, i Teresa Aleixandre i Segura. Veurem tot seguit 
Els cristians els tindríem amb la cristianització del mon romà, amb el llatí com a llengua i els mots de les antigues cultures que sobreviurien. Els àrabs, amb el seu idioma, deixarien la seva influència en la parla que, després, amb la Reconquesta, el poble havia fet evolucionar a partir del llatí –com mostren les Homilies d’ Organyà- sense oblidar-se de la llengua dels romans com a llengua oficial i la numeració romana, encara que ja es tenia notícia dels guarismes àrabs.
Els jueus establerts des d’antic al nostre territori, seguien escrivint  l’hebreu en les anotacions entre ells i en les làpides funeràries, però com a habitants d’aquesta terra, també n’eren dipositaris de la nova llengua i no la llatinitzaven –generalment-. Ells, escrivien la llengua catalana que escoltaven i practicaven en el dia a dia. Això, ens aporta una gran riquesa fruit de la qual podem observar  la diferència que experimenta el nom de l’Aleixar entre una i altra cultura. 
En el liber Iudeorum 90 de l’Aleixar (1344-1348) traduït per Teresa Aleixandre Segura, s’hi anoten 779 transaccions fetes a la notaria o cort  de l’Aleixar.

Totes elles llatinitzades pel notari de torn, ampren fins al document 310 ( 9 juliol, 1346) el terme ALLEXARIO. Si l’analitzem veurem com destria   el nom : l’article al, nom Lleixar, i terminació llatinitzada io- Doncs bé, a partir d’aquí es van introduint petits canvis. Així, en el doc. 311 (10.07.1346) s’anota Allexariis (preposició A. nom lleixar i llatinització iis. A partir del doc 343 ( 8.09.1346) hi apareix Adlexarii, per a passar en el doc. 347 (24.09.1346) a una altra variació : Adlexario, variació que perdura fins al doc. 359 (16.10.1346) convivint amb tots el mots anotats .Es tracta d’una petita variació encara que important ja que es substitueix l’article al, per la preposició de lloc  llatina ad. Poc a poc, Allexarii es va fent pas; primer comença el document respectant el lloc de procedència dels compareixents (Allexario), per a seguir amb “curie de Allexarii”, es a dir,  el lloc on portaran les discrepàncies o incompliments si es produeixin per a acabar definint lloc i cort amb aquesta denominació.  Tot i que les variants conviuen, poc a poc Allexarii es va imposant fins al final del llibre ( doc. 779 de 22 maig 1348) convivint amb el altres. Com veurem tot seguit, altres aleixarencs,  el jueus, no varien rés en el nom ja que probablement, el poble no el varià.
Gabriel Secall i Güell, també hi troba Allexario en les anotacions. Unes amb llatí i d’altres que es comencen a escriure en llatí a la capçalera del document per a seguir tant en català (dela lexar, lalexar) com el llatinitzat allexario, encara que en pocs casos.
En l’inventari de béns de Samuel Cap ( 23 nov. 1348), jueu d’ Alcover que fixa la seva residència a l’Aleixar en  els darrers anys de la seva vida, s’hi anoten -entre d’altres- vint-i-vuit cartes de deutes d’ aleixarencs. La forma d’anotar l’Aleixar és sempre dela lexar.
I així, en molts d’altres documents. 


Construcció a la zona del Mas d'en Cercòs

El resultat és que de Lleixar pels cristians o Lexar pels jueus, per a mi , ve del mateix mot: LLEIXAR. Que hi dieu vosaltres?
Analitzem que hi diu d’Institut d’Estudis Catalans del mot LLEIXAR: Llegar o instituir a favor d'una persona natural o jurídica ....“   i els aleixarencs tenim ben present que a l’any 1184 “Alfons rei dels aragonesos i Comte de Barcelona, donà (llegà) tres parellades de terra a Ferran de ...” l’Aleixar, (Allexario o la lexar, va al gust del consumidor). Uns i altres parlarien d’un mateix lloc : la terra lleixada o donada pel rei a un súbdit de la seva confiança, tal i com es feia amb les franqueses.
I no em vull estendre més. Però si que us diré que mentre uns (els notaris cristians) anotaven  Occulomolindinorum, Rivoldemorum o Alfurgio, d’altres (els catalans jueus) en deien Uyldemolins, Riudomps, o de la forge, com per anar-hi pensant ......
Benvinguts doncs, al mon dels dubtes!

4 comentarios:

  1. Moltes felicitats per la feina feta feta, i gràcies per compartir el vostre coneixement i posar-lo a l'abast de tothom.

    Endavant,
    Martí.

    ResponderEliminar
  2. Article molt interesan, pero veient la resta de noms dels pobles,llocs i demes , de la zona i coneixen l,historia que ens diu que aquestes montanyes van esser un reducte de resistencia sarraina durant molts anys i potser els ultims de ser conquerits per l,avançament cristia ,jo no dubtaria del seu origen arab o en tot cas jueu-arab.nomes es una opinio,pero 500 anys son molts

    ResponderEliminar
  3. Agrait pel teu comentari.
    i et comento...
    L'Aleixar respon a una planificació urbana de cultura àrab, amb les seves muralles, torres, ràpita i molins vora el poble. El tema és saber com ells en direien de lloc. A la millor era el lloc d'un señor i prou.

    Ara, que la "llatinització" cristiana de noms i de `pobles ens ha fet mes mal que bé, tant sols cal donar una ullada de com varien els conceptes.
    Per exemple ARBOLI no ve d'"árbol" ve de Erboli = "herba" i els jueus, esrivien Erboli
    ALMOSTER en direm "moro"? els jueus anotàven Moster.Avui a Galicia dels monastirs en diuen "Mosterios"

    La llista és molt llarga. l'Aleixar per mi, ve de Lleixa,
    en un document que trobat del segle XVI, el rector anota en un document parroquial " de la Lexar", la forma que avui els mes vells i en poble veins es pronuncia. La normalització llingüistica que s'aprèn ales escoles, ens està destroçant els orígens
    Peró, en historia tot es posible
    Fins aviat!

    ResponderEliminar